El Camí Ral de Vic a Olot. Itinerari i històries, de Xavier Roviró i Alemany

A tall d'introducció

Un camí sempre ha d’anar a un indret o a un altre, no pot ser que no porti a cap lloc. No tindria cap sentit que no comuniqués pobles, cases, ermites o ciutats entre sí. Un camí ha de ser una via de comunicació que relacioni veïns, estimuli l’economia, provoqui intercanvis, promogui vincles o susciti amistats. Un camí ha de generar vida. El contrari, si un camí no porta en lloc –com hem vist últimament en algunes carreteres i autopistes filles de la bombolla-, llavors no són res més que unes rèmores mortes i tendeixen a desaparèixer. El camí Ral de Vic a Olot –que havia estat un dels «eixos diagonals» més interessants de Catalunya- va arribar un moment que ja no servia. Que ja no era útil. Les noves carreteres per automòbils l’havien dut a morir. El pobre camí vell, ja no generava vida.

Semblava que aquest eix s’havia esborrat per sempre i que sols quedaven petits records dins la memòria d’antics traginers o sota la vegetació i colgada de terra. Però és que el camí Ral sols estava amagat i esperava que les necessitats humanes tornessin a sorgir per fer-se útil. El camí, savi com ningú, sabia que les prioritats de l’home van i venen com les marees de la mar i que el valor de les coses puja i baixa com la borsa, i que, com que se sabia valuós, més tard o més d’hora el tornarien a reclamar. I així ha estat: el camí Ral ha renascut. Ara, és clar, ja no s’hi tragina carbó ni llenya, ni hi transhuma el bestiar. Els animals de bast han deixat pas a les bicis amb sàrries i als caminants amb motxilla. Ara s’hi va a passejar, la gent vol tenir la possibilitat d’anar a peu o en bicicleta d’un poblet a un altre, i hi busca la bellesa del paisatge, el plaer de l’esforç i el gust per la tranquil·litat. Vol conèixer les ermites, les fonts, els ponts, els hostals, les històries dels bandolers i la varietat de llegendes. I deixar estar la incomunicació, l’apatia, el desinterès i la immediatesa de la carretera, per quan ha d’anar protegit dins la closca del cotxe a una velocitat de vertigen.

Fem a peu el camí que travessa el Collsacabra i hi descobrirem indicis d’anys i anys de vida. Hi trobarem escampats dòlmens, masies, poblets i -com en tots els camins del món- també ermites i santuaris. És un camí ric i divers resguardat per cingleres, amb munts de rocs que l’encatifen i fonts ombrívoles per reposar-hi els animals i els humans. És, tot plegat, un lloc recarregat d’elements geogràfics rellevants. L’infinit és més en els detalls que en la llunyania doncs sempre hi tens l’horitzó a prop. Podríem dir que és un indret agrest i amable alhora: agrest de formes i amable de contingut, car l’home l’ha sabut “domesticar“. Ha estat, des de sempre, un paisatge lligat a la cultura popular: curull de llegendes fantàstiques, històries ben humils i vivències increïbles.

Molts dels paràgraf dels capítols d’aquest llibre són folklore oral presentat en format imprès. És bàsicament un llibre de narracions de transmissió oral recollides a avis i àvies del Collsacabra. Són històries que s’havien sentit a contar durant tota la vida entre pares, avis o veïns i que, després de passar el sedàs del temps, encara són recordades. Per tant el veritable mèrit és el dels narradors, ja que és gràcies a ells que ara puguem gaudir-ne. Són ells els autèntics protagonistes, ens les contaren i nosaltres l’únic que hem fet ha estat transcriure-les tal i com ens les havien narrat. Són històries que formen part de la rica oralitat osonenca, garrotxina i cabreresa. Una oralitat que es caracteritza per la gran quantitat i variabilitat d’arguments, per unes històries plenes de detalls, per l’ús d’un bast vocabulari i per recórrer a expressions potents. Fins i tot alguns narradors fan servir mots i frases de planta fossilitzada. És tant rica la oralitat del Collsacabra com ric és el seu paisatge.

La majoria són històries conegudes arreu des de sempre, però aquí són situades al voltant del camí Ral de Vic a Olot; és com allò que diuen que en una gota hi pots veure l’univers. Sembla que siguin contarelles d’altre temps -i és veritat-, però és que també són actuals, i ho són igual que els camins de ferradura, de bast, ramaders o rals, que també tornen a ser útils.

No totes les narracions són llegendes o contes, sinó que també hi trobareu creences, supersticions, vivències, anècdotes o simples rondalles. Moltes vegades són narracions difícils de catalogar ja que cada una d’elles és una part retallada d’una conversa mantinguda amb un avi o una àvia. Per tan l’hem de prendre com això: com una mutilació d’un tot emmarcada dins el discurs narratiu. Així una llegenda pot esdevenir una creença o un conte una superstició.

El primer capítol, Viure el camí Ral, és la transcripció comentada d’una conversa mantinguda amb en Climent Moles, un home que encara manté ben viu en el seu interior la vida passada al camí Ral.

En el segon capítol, Llegendes del camí Ral, hi ha transcrites una bona colla de llegendes, la majoria tretes de la campanya de recerca que férem el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO) al Collsacabra durant l’any 1981. El GRFO és un grup que ens dediquem a la recerca, catalogació i investigació de la cultura popular oral -el folklore de transmissió oral- realitzant converses amb gent gran, enregistrant i transcrivint cada una d’elles. La campanya de recerca al Collsacabra la portàrem a terme Jaume Ayats, Ignasi Roviró i Xavier Roviró. La començàrem a finals de juny del 1981 i la donàrem per acabada a mitjans d’agost del mateix any. Durant aquestes set setmanes visitàrem la majoria de persones grans del terme de Rupit i Pruit i recorreguérem bona part del territori. Vàrem voler viure i conèixer el territori i a ell hi dedicàrem nit i dia. Això ens portà a estimar aquesta terra i la seva gent i d’ençà de llavors ens han quedat moltes amistats més enllà del treball etnològic que anàrem a fer.

El capítol tercer, La natura del Collsacabra, està dedicat especialment a creences sobre els fets naturals. També és fruit bàsicament del treball fet durant l’estiu del 81.

Al capítol Lluitadors, soldats, bandolers i lladres de camí ral hi ha una mica de tot: de narracions fruit de la nostra recerca de la oralitat i també material d’arxiu, sempre, però, que facin referència al camí Ral de Vic a Olot.

Notícies

Recull de material

Links d'interès